«Pares, com somieu els vostres fills?»: una xerrada-taller amb Ricardo Gay amb les claus fonamentals per a l’educació abans i durant l’adolescència

La preocupació per l’educació dels fills és creixent, especialment en un món en constant canvi: però si tenim clares les bases fonamentals, sabrem prendre les millors decisions perquè els nostres fills aconsegueixin una vida reeixida.

El passat 11 d’abril, pares, mares i amics d’Avantis, Pineda i Xaloc vam poder gaudir de la visita de Ricardo Gay Férriz, orientador familiar des de 1980, director de la Fundació Proliena (Llibertat d’Ensenyament a Aragó), ha dirigit 4 escoles a Espanya i al Regne Unit, així com de l’European Association Single-Sex Education EASSE, a Londres. Com ell mateix diu, les seves xerrades són sempre gràfiques, molt visuals, perquè el missatge fonamental quedi guardat en la memòria fotogràfica dels assistents. Vam poder comprovar com fa partícips a tots els congregats, que es van bolcar en les dinàmiques proposades.

Però quin era el missatge de Ricardo en aquesta xerrada, quina fórmula havíem de retenir com a pares per a l’educació dels nostres fills? Quan neix un fill, tant el pare com la mare tenen grans plans per a la seva descendència: «serà així o aixà, tindrà això o allò, aconseguirà i farà tal o tal altre cosa o lloc de treball…» No obstant això, aquests somnis, aquests desitjos, són dels pares; però la vida és de cada fill, i en la seva llibertat, aquell individu al qual li hem donat la vida, «serà, tindrà i farà» el que consideri, el que pugui o el que es proposi. Aleshores, té sentit que somniem alguna cosa pels nostres fills?

Després de la dinàmica del Post-it, que responia a aquesta pregunta, gairebé tots els pares van respondre que somiaven que els seus fills fossin feliços. Però com fer-ho possible? La màxima que ens recomanava Ricardo era que «el final depèn del principi», i, per tant, el resultat —la felicitat— és el fruit d’una feina constant, diària, posant-hi el focus i apuntant alt. Apuntar alt és projectar la vida dels nostres fills, però cap a on? Cap a una vida reeixida, una vida que els ompli, que els faci ser feliços, fent feliços als altres també. Per això parlàvem que tots necessitem tenir el cor ple. Depèn de com l’omplim estarem més a prop o més lluny d’aquesta vida reeixida. Si el cor l’omplim d’aigües fosques, no podrem veure als altres; no obstant això, un cor ple d’aigua clara ens permet veure a través de nosaltres mateixos i mirar als altres.

En aquesta línia, Ricardo Gay ens recordava que cada fill és una joia. No va haver-hi, no hi ha, ni hi haurà ningú com ell. És un ésser irrepetible, cridat a ser estimat i a estimar, per tant, cridat a complir una missió, que de complir-se conduirà a aquesta vida reeixida de la qual parlàvem abans. Per a això, va proposar que, des que els nens fossin molt petits, els pares haurien de deixar ferms els «palis educatius» que marquen la direcció: cap a la Veritat, la Bellesa i la Bondat. Això només pot aconseguir-se en un clima de llar on els nostres fills se saben estimats, i on tots estan cridats a estimar, concretant-ho en les responsabilitats a casa, com les feines, amb la màxima «mai facis mai allò que el teu fill pugui fer acompanyat per tu o per si sol». I per què? Perquè, com deia Sant Joan Pau II, l’Amor va acompanyat de la Responsabilitat, que es fa des de la Llibertat.

Els pares han d’educar els seus fills perquè aprenguin a viure en Llibertat i fent bon ús d’ella. Aquesta idea la va mostrar Ricardo Gay amb la imatge d’una catedral: els pares són els bastiments i els fills la catedral. Perquè les voltes es mantinguin, una vegada retirats els bastiments, només és possible si la pedra angular —la pedra clau de cada volta— està al seu lloc i ben assentada. En educació, aquesta pedra es diu «llibertat per»: per complir voluntàriament amb els compromisos adquirits que ens condueixen cap a una vida plena.

Com repetia Ricardo, «el final depèn del principi»: i davant de la tempesta elèctrica de l’adolescència, la família ha de resguardar-se en una gàbia de Faraday. L’adolescència marca l’inici d’un període en què els nostres fills comencen a fer ús de la seva llibertat, i l’ús que facin dependrà de com els hàgim ajudat en la construcció de la catedral. Els llampecs de l’adolescència estan a l’aguait. No obstant això, tenim el nostre refugi: quins són els pilars d’aquesta gàbia? L’afecte: «cariño» en castellà.

Coherència: construïu junts, en plena unitat, «l’humus» dels somnis dels fills a la llar i amb la vida de família. Per això és fonamental l’exemple dels pares.

Ajuda: parlàvem de ser «soles» a la infància —els bastiments de la catedral—, «lluna» a l’adolescència —bastiments que es van desmuntant progressivament—, i «l’estrella Polar» a la joventut —catedral sostenida només per les pedres angulars—.

Responsabilitat: fomentar les tasques de servei als altres a casa.

Iniciativa: permetre’ls tenir iniciativa, prendre les seves pròpies decisions, buscar els seus somnis, no els dels pares.

AcompaNYament: pares presents quan sigui necessari, que els fills sempre se sàpiguen estimats i acompanyats, sense restar-los ni responsabilitat ni iniciativa.

Oració: perquè siguin somnis que els portin a una vida reeixida.

Gràcies, Ricardo, per totes les teves ensenyances i per fer-nos-en partícips. Gràcies per mostrar-nos la importància de l’afecte i per recordar-nos que cada fill és únic.